MATILDE MONTCUSÍ i PEYRÍ va néixer a Sabadell el 10 de juliol de 1919, en una família, senzilla, treballadora i liberal.
De petita anà a escola a les monges de la Sagrada Família, a la Creu Alta, el seu barri, i freqüentà els ambients de l’acadèmia Catòlica, ja que era neboda d’un dels seus principals i més conservadors dirigents: Feliu Renau.
Durant la guerra civil la Matilde, que havia fet el “corte y confección”, entrà a treballar, per tal d’ajudar a mantenir la seva família, als tallers del “Price” de Barcelona, on es confeccionaven uniformes per als soldats del front.
A poc a poc aquella noia sabadellenca descobrí que la seva il·lusió era ser artista de music-hall, i s’apuntà a l’escola del mestre Sacha Goudine, i després a la del mestre López Marín, que compongué cançons per la Maty durant més de trenta anys. En aquest temps, acabada la guerra, intervingué amb algun paper secundari en comèdies i sarsueles. El seu pas decisiu el va fer però arran d’un anunci, al diari, de la companyia de Joaquim Gasa, que demanava meritòries per a la revista “De Nueva York a Barcelona” amb música de Jaume Mestre i Duran Alemany. Matilde, Maty, s’hi presentà sense pensar-s’ho dues vegades i fou immediatament acceptada. Era l’any 1940.
Després del seu debut a la revista, entrà a la companyia del popular “maestro” Guerrero, i posteriorment passà a treballar al Ba-ta-clan, on actuava la clamorosa i mítica Bella Dorita. De meritòria a figura i de figura a vedette, Maty Mont aviat es guanyà l’admiració i l’èxit, gràcies a la seva bellesa i sobretot al seu caràcter “charmant”, a la seva simpatia.
L’any 1943 Maty Mont era ja “la escultural estrella moderna” del “Ra-ta-plan”. “Don Pablo Serrano” i “doña Fernandita” eren, a la vegada, els propietaris del Ba-ta-clan i El Molino. Aviat però es vengueren el primer i tot l’elenc del “palacio de las variedades” passà a El Molino. Allí es féu, l’any 1944, l’homenatge de comiat a la “genial y elegantísima estrella” Bella Dorita, que actuà per darrera vegada al costat de la flamant Maty Mont. Maty havia signat un contracte per 6 anys amb El Molino, però aviat decidí interrompre la seva ascendent carrera.
El 25 de gener de 1945, Matilde Montcusí es casà amb el sabadellenc Agustí Prats i Presseguer. La cerimònia, que se celebrà al Santuari de la Salut, esdevingué llegendària.
Els futurs nuvis foren extraordinàriament generosos a l’hora de contribuir a les obres del Santuari. A part hi va haver catifes de flors, el No-Do, periodistes del cor. Per a l’ocasió es contractà la quasi totalitat de taxis de la comarca.
Les fàbriques concediren permís als treballadors perquè poguessin presenciar l’acte.
Quasi dos anys més tard, al final de 1946, després d’adversitats de tota mena, Maty Mont tornà a l’escenari i triomfà esplèndidament malgrat la incomprensió de certs sabadellencs “benpensants” i moralistes que més d’una vegada intentaren rebentar-li l’actuació.
Una vegada més, féu el pas de Sabadell a Barcelona per a ser, ara, “La Venus moderna” que omplia cada nit la platea de El Molino. Durant quasi més de vint anys, Maty Mont seria una de les vedettes més populars del país.
L’any 1949, després d’unes actuacions a la revista “Taxi al Victoria”, l’empresari Joaquim Gasa la contractà com a primera vedette per suplir Maruja Tamayo en l’espectacle “Allá películas”, amb musica de J. Mestres, al teatre Victòria, junt amb el popular Alady. L’èxit que tingué M. Mont animà la companyia a estrenar, l’any 1950, “Esta noche no me acuesto” de Gasa, de Prada i el mestre Cabrera, amb Carmen del Lirio i Alady, amb més de 300 representacions als teatres Victòria i Còmic de Barcelona i prop de 200 entre València i Saragossa, entre altres llocs. De la mà de Joaquim Gasa, amb qui havia debutat l’any 1940, ara feia el pas decisiu de les varietats a la Revista amb majúscules.
El mateix any, Bonavia i Mestres la contractaren per suplir la malaguanyada Fina Liser que morí cremada al teatre Euterpe de Sabadell interpretant “La gilda del Paralelo”.
Entre Maty Mont, el llibretista Salvador Bonavia i el compositor Jaume Mestres, s’establirà una gran col·laboració que serà molt productiva. Al final de 1950 estrenaran a l’Arnau “Qué pequeña es Barcelona”, seguida de “Maty Mont al aparato” (1951). Aquestes revistes varen tenir un èxit enorme i corregueren per una bona part d’Espanya abans d’arribar a Sabadell, una setmana a teatre ple al Principal.
Abans, però, per ordre del batlle Marcet es prohibí la seva presentació al teatre Euterpe. L’alcaldada sembla ser que fou deguda a les pressions del nucli local més purità i intransigent, que aleshores gaudia d’un gran protagonisme cívic.
A la tardor de 1951 estrenaren al teatre Romea “Barcelona se divierte”, que seguí l’èxit de les anteriors revistes i comptà amb la presència excepcional de la “Bella Chelito” que actuà durant vuit dies al costat de la Maty. Aquest espectacle fou “la consagración definitiva de la maravillosa Maty Mont, ¡la estrella de la elegancia, la distinción y la picardía!” i esdevingué enormement popular.
L’any 1952 s’estrenà al Poliorama “Este año estoy de moda”, i després “Oiga... que sean guapas”, com sempre, de Bonavia i Mestres.
El 1953 Maty Mont decidí crear companyia pròpia, “Exclusivas ‘Joapan’”, ella mateixa dirigí la part artística i, amb la col·laboració musical de l’americà don Pancho Melguizo, preparà l’espectacle “Necesito un amor”, que comptà amb les actuacions d’Antonio Machín, entre altres. Ben aviat però, s’associà amb el músic Blas Wilson que donà una gran empenta a l’empresa, ara anomenada “Producciones Rialto”. Amb “Necesito un amor” recorregueren el país i triomfaren a Portugal, una setmana a Lisboa, tres a Porto, a Vila Real tras os Montes, Viana do Castelo, Braga, Montçao, etc. La revista i la companyia tingueren molt èxit i continuaren actuant per Catalunya, amb la incorporació d’Eliseo del toro.
Després d’un feix d’actuacions, Maty Mont, incansable, de nou s’incorporà a la companyia de Bonavia i Mestres. Al final de l’any 1953 estrenà “Lo que el tiempo se llevó”, “Una esposa por favor” i l’any 1954 “Tres suspiros a las seis”, que tingueren acceptació, tant a Barcelona com a les gires que feren per Espanya. Quan no estava de gira, M. Mont continuava fidel a El Molino i alternava la revista amb l’estrena de varietats.
L’any 1955 la companyia madrilenya “Terpsícore” de J. Gasca, contractà la Maty com a primeríssima Vedette de la revista “Todo para la mujer”, al teatre Maravillas. Maty Mont, “la tanagra de la revista”, triomfà de ple a Madrid i estigué vuit mesos en cartellera, a part de les actuacions als rocambolescos locals madrilenys com el Pasapoga i el Copacabana.
De retorn a Barcelona, al final de 1956, va continuar sent la figura estel·lar a El Molino. Del mestre López Marín va estrenar: “La diosa de la jungla”, “Sonrisas de París”, “Vida engáñame”, “Flores en El Molino”, “Fantasía espanyola”, “Las pícaras viuditas”, “El twist os visita”...
Al principi dels anys seixanta, coincidint amb l’arribada a Barcelona de Mary Mistral, va començar una etapa intermitent en la carrera de la Maty; El Victòria, El Molino, Bagdad, La buena sombra i Panam’s continuaren lluint a temporades el nom de Maty Mont, fins que, víctima d’una greu malaltia, morí a Sabadell el 8 de desembre de l’any 1973.
CASIMIR PARASSOLS
MATY MONT: UN SOMRIURE
Les bones animetes amb tuf de sagristia no es van deixar perdre el debut de la Maty Mont. La van anar a veure amb la intenció de xiular-la, d’esbroncar-la, d’avergonyir-la. No van poder, però. Des de la seva primera aparició en escena, la Maty tingué ja, i per sempre més, el ferm suport d’un públic totalment incondicional, addicte, fanàtic. L’intent de blasme havia fracassat. Mai dels mais, però, no li perdonarien el triomf. La campanya submarina continuava.
-“Espectacles així no haurien d’estar permesos. Jo els prohibiria. Sobretot a ella. Jo a ella no la deixaria sortir.”
-“Quina cara! Quin rostre! Segur que ens ha vist.”
-“Segur; perquè ens mirava amb aquell somriure tan provocatiu, que mira, l’hauria bufetejat.”
-“Oh, sí! És que té un somriure, una mena de somriure...” Una mena de somriure tan franc, tan obert, tan sa... Tots els qui la vam conèixer, la vam tractar, coincidim. Un dels aspectes més importants de la seva personalitat era precisament aquell somriure candorós i picardiós alhora, franc i murri, terriblement seductor. Sempre el mateix somriure tant en la sort com en l’adversitat. A aquell a expressió dolça, plaent, sorneguera, s’hi afegia una dicció penetrant, subratllant la doble intenció del text, que impactava fortament l’espectador.
Moltes nits des de la penombra del prosceni de “El Molino” mig d’amagat, l’havia vist actuar a teatre ple. Una platea hipnotitzada per l’estil, la tècnica d’una vedette que aparentment no feia cap esforç per posar-se el públic a la butxaca. I pensava en la mala llengua d’aquella bruixa que deia “Jo no la deixaria sortir”. Observades així, des de dalt, com per un forat, les expressions de felicitat, d’agraïment, dels seus admiradors, com petrificats amb la gasosa a la mà, menjant-se-la amb els ulls, m’adonava de la necessitat de Maty Mont que aquella gent tenien. Una teràpia alliberadora, estimulant que la Maty atorgava a cor què vols, de la manera més natural del món. Un cas concret? El de Pedro. Sí, un xicot que es dia Pedro. Pedro perquè era castellà. Ben plantat, vint-i-sis anys, empleat de banca, però apocat, tan tímid i tan bojament enamorat de la Maty, que si una sola nit hagués deixat d’ocupar la seva butaca a primera fila –la dels figuers- per poder saludar-la, el món li hauria caigut al damunt. La cara radiant del Pedro quan la Maty li allargava la mà i l’acaronava era la imatge de la curació total, de totes les neures, de tots els mals.
JOAN VILACASAS
